Declaració Institucional 2022 Dia Internacional de les Dones - Cap a una normalitat feminista

Al llarg de la història, tant a Catalunya com arreu del món, els drets de les dones nohan estat atorgats, sinó que han estat guanyats mitjançant l’organització col· lectiva i lamobilització de les dones mateixes. Malgrat els avenços aconseguits en tres seglesde corrents de pensament feminista i dos segles de lluita organitzada, els drets de lesdones encara no estan plenament garantits, no són una realitat per a moltes dones iestan subjectes a retrocessos. Per això urgeix trencar el miratge de la igualtat que faque una part de la societat es pregunti «què més volen les dones?» o que s’instal· li enla falsa equidistància del «ni masclisme ni feminisme».

El patriarcat i la seva ideologia, el masclisme, continuen ben vius a la nostra societat.El gènere, juntament amb altres eixos d’opressió, és encara avui un element centralde les estructures i les relacions socials, econòmiques i polítiques. A través de lesrelacions de poder de gènere, el patriarcat reprodueix quotidianament estereotips,rols socials i jerarquies d’estatus que coarten la llibertat de les nenes, les adolescentsi les dones.

D’una banda, persisteixen greus desigualtats materials com la feminització de lapobresa, l’assignació a les dones del treball de cures no remunerat i de menystingutvalor social, la segregació vertical i horitzontal del mercat laboral, sous més baixos―fins i tot salaris inferiors per la mateixa feina― i condicions laborals més precàriesper a les dones. D’altra banda, el patriarcat ho impregna tot de jerarquies,desigualtats i discriminacions que són alhora la base de les violències masclistes quees produeixen en cadascun dels àmbits de la vida, de la devaluació de tot allòrelacionat amb la feminitat i amb les dones, del sexisme i la misogínia disfressats detradicions o d’humor, d’una pressió estètica asfixiant que cosifica les dones ihipersexualitza les nenes i les adolescents, i de la sobrerepresentació dels homes enels llocs de lideratge, de presa de decisions i de més visibilitat, incloent-hi els mitjansde comunicació.

També es manifesta en la ceguesa de gènere, que no té en compte les experiències,les realitats, les necessitats i les expectatives de la meitat de la població, ja sigui ennombroses lleis i polítiques públiques, en els currículums educatius, en el dissenydels productes tecnològics, i en les normes i pràctiques ―formals i informals― defuncionament de les institucions, de les organitzacions polítiques, econòmiques isocials o de les entitats.

Totes aquestes injustícies de gènere interaccionen amb el classisme, el racisme, lacisheteronormativitat, el capacitisme, l’edatisme o la situació administrativa, iprodueixen formes específiques i agreujades de subordinació de les dones. Peraquest motiu, les vindicacions feministes són molt clares: acabar d’una vegada pertotes amb les injustícies distributives i de reconeixement i assegurar la paritat i l’igualvalor de la veu de les dones en la participació en totes les esferes.

Davant les desigualtats, discriminacions i violències estructurals que pateixen lesdones pel sol fet de ser dones, hi ha dos canvis imprescindibles i inajornables. Enprimer lloc, el paper actiu dels homes per identificar i rebutjar els estereotips, lesactituds i els comportaments masclistes propis i dels seus entorns laborals, familiarso d’amistats que normalitzen i perpetuen la discriminació, el menysteniment, lacosificació o les violències envers les dones i que, al mateix temps, els imposen a ellsmateixos una determinada manera de ser i de fer com a homes. Així mateix, elshomes han d’assumir la responsabilitat que els pertoca en la sostenibilitat de la vida, ien el treball domèstic i de cures. El feminisme és per a tothom.

En segon lloc, la resposta institucional ha d’estar a l’altura. La vitalitat del movimentfeminista al carrer ha fet possible en les darreres dècades que els feminismes i laseva agenda política transformadora hagin irromput amb força a les institucions. Deles vocalies de dones en el moviment veïnal a les regidories de polítiques de dones,d’igualtat i, més recentment, de feminismes, i a les àrees i programes d’igualtat de lesdiputacions i els consells comarcals; de l’Institut Català de les Dones a unaconselleria pròpia del Govern de la Generalitat de Catalunya, el Departamentd’Igualtat i Feminismes.

Estructures totes elles per deixar enrere la lògica sectorial amb què s’han identificatles polítiques d’igualtat i que requereixen el reconeixement i els recursos humans imaterials necessaris per dur-les a terme. Estructures per elaborar polítiquesfeministes transversals, interseccionals i globals que impliquin tots els nivells i àmbitsd’actuació dels poders públics, incloent-hi els pressupostos públics.

Polítiques públiques per impulsar una veritable transformació feminista que, posant lavida al centre, s’adreci a les necessitats pràctiques més immediates (de cures o d’usos del temps, entre d’altres) i que, simultàniament, impulsi canvis estructurals perenderrocar el patriarcat (com, per exemple, la redistribució del treball remunerat i noremunerat o la plena garantia del dret al propi cos). Polítiques públiques que siguin undic de contenció davant la presència creixent del feixisme i d’altres movimentsantidrets i antigènere, tant a Catalunya com a escala global. El feminisme és llibertat.

La transformació feminista ha de suposar també una nova forma de fer política, mésdemocràtica i participativa, en què les polítiques públiques siguin el resultat d’unainterlocució real amb entitats i col·lectius, especialment d’aquells que defensen lajustícia social en totes les seves expressions, amb l’objectiu de dissenyarconjuntament un nou contracte social que permeti viure vides lliures i dignes atothom. Una forma de fer política també en què les institucions dels diferents àmbitsterritorials col· laborin i cooperin per fer efectius els drets ja assolits i per impulsarnous drets feministes.

La transformació feminista ja ha començat i és imparable, perquè els feminismes sónel moviment sociopolític més potent i transversal que hi ha actualment a escalaglobal. El ple garantiment dels drets humans de les dones no pot esperar més. No és just demanar a les dones que esperin més temps. No és una utopia ni pot ser tampocuna promesa per a les generacions futures. El reclam històric de justícia, equitat illibertat ha de fer-se realitat avui. Ho volem ara.

Manifest institucional - gencat.cat